Diàleg itinerant per Sant Andreu i Trinitat Vella
Història, patrimoni i moviment veïnal
Un cop més hem fet un Diàleg itinerant pels barris del Besòs. El 21 d’octubre i acompanyats pel Pau Vinyes del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Sant Andreu), i pel Paco Flores de l’AVV Trinitat Vella i l’Amador Expósito de la Comissió de Recerca i Difusió de la Memòria de la Trinitat, vam recórrer aquests dos barris del Districte de Sant Andreu.
Ens vam trobar a la plaça d’Orfila, i en Pau Vinyes ens va explicar l’evolució de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar: un poble pagès que es va convertir en vila industrial gràcies a l’aigua del Rec Comtal i altres recursos hídrics, i per ser l’entrada septentrional de Barcelona, que va annexionar-lo l’any 1897.
La industrialització de finals del S. XIX, acompanyada d’un fort procés migratori, va provocar un fort augment de població. Una fusió de fàbriques tèxtils va donar llum a una gran empresa: la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats que, a partir de 1910, va construir un gran complex fabril on van arribar a treballar unes 1500 persones, la majoria dones.
La influència de Fabra i Coats a Sant Andreu va ser molt gran, oferint formació i serveis socials als seus treballadors i treballadores. Ara és un espai que acull entitats cíviques i institucions culturals.
Les crisis dels anys 70 del segle passat van afectar el funcionament de l’empresa, que va haver de tancar l’any 2005. Però durant més de mig segle, Sant Andreu va rebre la influència de Fabra i Coats, companyia innovadora que oferia prestacions socials als seus treballadors i treballadores: habitatges, cobertura sanitària, formació professional, economat, activitats culturals i esportives… que van deixar una gran empremta, més enllà del propi barri.
Actualment, i gràcies a la lluita veïnal, Fabra i Coats és un espai de titularitat municipal que acull entitats cíviques i institucions culturals. Per entendre la influència de la fàbrica en la vida dels andreuencs, en Pere Fernàndez dels Amics de la Fabra i Coats ens hi va rebre per mostrar-nos l’antic recinte industrial. A la sala de calderes ens va explicar que una d’elles, insòlitament per a l’època, l’havien fet funcionar dues dones. També va relatar anècdotes i fets significatius de la història de Can Fabra.
En sortir de Can Fabra vam seguir un itinerari fins el Pg. Torras i Bages, mentre en Pau Vinyes ens va anar explicant els canvis urbanístics de l’antic poble (eixample, nous habitatges, arribada del metro…) i assenyalant indrets d’interès: els Jardins d’Elisa García Sáez –miliciana i infermera caiguda l’any 1936-, la Plaça de l’Estació –la més antiga en funcionament de tot l’estat-, l’antiga Casa de l’Oficial, casi enfront del que havia sigut l’ajuntament, ara seu del Districte, i que il·lustra com era l’acollida dels militars en temps turbulents… Tots aquests llocs són propers al Rec Comtal, molt important en l’economia de l’antic poble.
L’any 1976, en solidaritat amb els treballadors de Motor Ibérica represaliats, unes tres-centes dones es van tancar a la parròquia de Sant Andreu durant 28 dies, fins que la policia va assaltar-la.
Especial interès té el conjunt de la parròquia de Sant Andreu de Palomar i les restes de l’antiga capella del Crist dels Segadors. D’aquesta va sortir, el 22 de maig de 1640, la marxa que va iniciar la revolta dels segadors que acabaria en la guerra homònima. La parròquia de Sant Andreu va patir incendis durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Va ser reconstruïda durant la postguerra. L’any 1976, en solidaritat amb els treballadors de Motor Ibérica represaliats, prop de tres-centes dones es van tancar a la parròquia durant 28 dies. La policia va assaltar l’església per acabar amb el tancament. Aquest fet va estendre la protesta a tot Barcelona. Una placa als jardins de les Dones de Motor Ibérica recorda l’esdeveniment.
Vam continuar pel Pg. Torras i Bages fins les antigues casernes. Destaquem dos espais recuperats per la democràcia: els blocs de la Casa Bloc, habitatges –un d’ells museïtzat- per a l’ús de la classe treballadora, dissenyats pels innovadors arquitectes del GATCPAC durant la República. A l’altra banda del Passeig, l’escola Ignasi Iglésias, el nucli de la qual és l’antiga Masia Les Carasses. L’any 1931 i per subscripció popular, va ser inaugurada com a escola activa del Patronat d’Escoles Municipals.
Vam arribar a La Trinitat Vella, just sobre la part coberta de l’anella de la B-20 que separa el Parc de la Trinitat de la resta del barri. En Paco Flores ens va explicar la història: la Trinitat va passar de ser una zona de conreus (vinyes), poc poblada i allunyada del municipi independent de Sant Andreu de Palomar, a ser un barri del nou districte de Sant Andreu. A partir dels anys 1952-54, blocs d’habitatges van substituir les vinyes. A la part més alta barri es va construir una presó. Noves vies de circulació van separar el barri en dues Trinitats: la Nova, inclosa al districte de Nou Barris, i la que vàrem visitar: la Trinitat Vella.
La Trinitat ha patit els mateixos dèficits que altres barris obrers de l’època del desarrollismo franquista. En democràcia ha hagut de lluitar també per la dignificació de l’espai interior del Nus de la Trinitat: El Parc Nou.
La Trinitat patia els mateixos dèficits d’altres barris obrers: urbanístics, de comunicacions, manca d’escoles i centres sanitaris… agreujats per problemes d’infraestructures elèctriques i, al final de la dècada dels 80, per les obres de la Barcelona Olímpica que li van “regalar” el Nus de la Trinitat. En Paco Flores i l’Amador Expósito van trenar la història de les reivindicacions mai ateses satisfactòriament i de les que es van aconseguir amb la lluita veïnal: la parada del Metro i les instal·lacions esportives entre les segones, els arbres del Parc Nou i la urbanització de solars pendent entre les primeres. A l’entrada del Poliesportiu va acabar la passejada que ens va deixar temes importants per una altra ocasió: l’ús de l’antiga presó, la comunicació amb la Trinitat Nova i altres barris i municipis del Besòs i alguns més.