La biblioteca central de Santa Coloma va acollir el passat 11 de febrer la presentació del llibre «Més enllà d’El 47: de l’heroi a les lluites col·lectives», coordinat per Adela d’Alòs-Moner i Anna Monjo, i editat per Icaria Editorial. L’acte, organitzat per Diàlegs a la Riba del Besòs, va estar conduït per una de les dues coordinadores, Adela d’Alòs-Moner, i va comptar amb la participació de diversos activistes i veïns que van viure en primera persona les lluites veïnals dels anys 70.
Adela d’Alòs-Moner: «Les lluites han de ser col·lectives»
D’Alòs-Moner va contextualitzar el projecte explicant que el llibre sorgeix arran de la pel·lícula El 47 (2024), dirigida per Marcel Barrena. A la pel·lícula, Manolo Vital és presentat pràcticament com un superheroi. «Però en la realitat, ell era principalment un activista i líder veïnal, el primer president de l’AAVV de Nou Barris», va remarcar. La coordinadora va insistir en la importància de destacar que «les lluites socials han de ser col·lectives. Les victòries no s’aconsegueixen de forma individual, sorgeixen treballant en conjunt».
Tot i que d’Alòs-Moner valora positivament que «es reconeguin les lluites d’un barri que no és conegut de Barcelona», el llibre dona veu a veïns i activistes de l’època que parlen d’escenes que no s’atenen a la realitat i que en alguns casos consideren humiliants. El llibre inclou bibliografia dels barris, entrevistes a conductors d’autobusos de l’època i a activistes de Nou Barris i Torre Baró, així com diferents articles sobre la pel·lícula i els segrestos. «La pel·lícula va a les emocions», va afirmar, tot i que va assenyalar incongruències històriques.
La doble invisibilització de Santa Coloma de Gramenet
La periodista i escriptora Odei A. Etxearte va reivindicar el paper de Santa Coloma en la història dels segrestos d’autobusos: «Des de Santa Coloma és important reivindicar el nostre paper. L’any 73 ja hi va haver segrestos a Les Oliveres i Can Franquesa. Aquest últim, el primer fet per dones».
«La valentia d’aquelles dones encara avui s’ha de reivindicar», va afirmar amb emoció. Sobre la pel·lícula, va confessar: «A mi em va emocionar, té el mèrit de reivindicar a escala mainstream la importància del moviment i l’organització veïnal».
Va plantejar una qüestió crítica: «Com és que han triat Torre Baró i no altres barris? A Santa Coloma s’ha patit una doble invisibilització». Va explicar que el moviment veïnal a Santa Coloma ha estat històricament tan ric que els segrestos han quedat com «una cosa puntual». «Hi ha molt poc arxiu de tot aquest moviment, hem perdut memòria. Reivindiquem la memòria de la ciutat», va concloure, afegint que és «important tenir en compte aquesta memòria en temps obscurs com els actuals».
El paper històric de les comunitats de veïns en les lluites veïnals colomenques
Tomás Lorenzo, que va arribar a Santa Coloma, al barri de Les Oliveres, als anys 70, va compartir el seu testimoni com a part de les lluites del barri: «Vaig venir a les primeres cases de Les Oliveres, ja amb l’experiència de la mobilització obrera a les fàbriques».
Va explicar com es van organitzar en plena dictadura: «En aquell moment no hi havia associacions de veïns, ni de pares, etc., per lluitar contra la injustícia. A Les Oliveres vam començar a crear les comunitats de veïns. Els presidents dels blocs es reunien per coordinar el necessari».
«Les comunitats de veïns estaven liderades per partits clandestins. La comissió es reunia de nit, cada vegada en un lloc diferent, per coordinar la lluita veïnal», va recordar. Com explicava Lorenzo, aquesta coordinació era necessària «per no ser perseguits i ‘escalfats’ per la dictadura». Va subratllar especialment el paper de les dones: «Les dones es van posar a liderar el moviment veïnal, no cal oblidar-ho».
Entre les lluites més importants va mencionar la dels pisos de renda limitada, aconseguir portar l’autobús a la Font de l’Encina, el metro a Santa Coloma o les demandes d’una escola pública de qualitat, entre d’altres.
Una bona pel·lícula, però no una història del tot real
Albert Recio, veí del barri de Prosperitat-Nou Barris, va aportar una visió crítica però constructiva de ‘El 47’. Va reconèixer «un efecte positiu brutal» de la pel·lícula: «Molta gent jove ha descobert la història gràcies a ella». Tanmateix, va ser contundent en la seva crítica: «Per a mi, la pel·lícula està mal feta perquè no busca ser pensada sinó mostrar un potent protagonista, un líder».
Per Recio, «la reflexió és que els líders són molt importants, però també molt perillosos, a causa de l’ego. Fins i tot pels grups de fans del líder», va advertir. Va afegir que «des del punt de vista del cinema, és més fàcil fer això que una pel·lícula més ben pensada. Moltes coses em van treure de la pel·lícula per no ser reals».
La seva conclusió: «Una bona pel·lícula, que visibilitza els moviments veïnals, però de la qual no hem d’oblidar el que és real«.
Com és el present a Torre Baró?
Valeria Ortíz, actual presidenta de la AVV de Torre Baró, va portar la mirada al present del barri: «Encara tenint molt pel que lluitar a Torre Baró, la nostra realitat continua necessitant la lluita veïnal.
Va fer una denúncia contundent: «La realitat de la pel·lícula és que no hem canviat tant. En els últims setze anys hem tingut quatre segrestos d’autobusos per poder continuar tenint-lo». Una dada que connecta el passat amb el present més immediat.
Va destacar l’impacte positiu de la pel·lícula en la consciència col·lectiva: «Gràcies a ella ha crescut el sentiment de pertinença al barri. Ha crescut la consciència social de la lluita veïnal. Hem passat de tenir manifestacions de 20 persones a arribar a ser 500″.
Explica Ortíz que la pel·lícula ha donat una enorme visibilitat al barri i a les seves lluites històriques: «La pel·lícula fa pública la història, el llibre explica el rerefons real de la lluita dels veïns a Torre Baró». Després de l’estrena de la pel·lícula i l’èxit de la crítica, com a mínim el barri ha aconseguit «tenir una veu que és escoltada quan es reclamen millores a l’ajuntament».