Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, l’accés a l’habitatge és la preocupació més gran pel 31% dels enquestats, fet que situa l’habitatge com la principal problemàtica pels catalans.
Per analitzar aquesta qüestió, el passat 3 de març a la Biblioteca de Singuerlin, Diàlegs va organitzar el debat ‘L’habitatge, un dret de ciutadania’ conjuntament amb la Fundació Espacio Público i la col·laboració del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.
Una sessió moderada per la periodista Odei A. Etxearte que va comptar amb quatre veus expertes des de perspectives complementàries: Maria Sisternes, arquitecta i urbanista; Luisa Pinto, advocada especialista en dret urbanístic del PEMB; Carme Arcarazo, economista i portaveu del Sindicat de Llogateres; i Lisa Marrani, arquitecta i membre de la Comissió d’Urbanisme de la FAVB.
L’habitatge com una inversió social a llarg termini
Maria Sisternas va obrir la sessió amb una ponència on va plantejar l’estat actual de l’habitatge a Catalunya i les qüestions que han provocat aquesta crisi. La primera d’elles, el curtterminisme polític. “Els alcaldes mai arribaran a veure la construcció dels habitatges que es planifiquen avui, de manera que no tenen l’incentiu per impulsar-los”, va assenyalar.
Davant aquesta lògica, Sisternas va proposar un canvi de paradigma: concebre l’habitatge no com una partida pressupostària sinó com una inversió social que generarà retorns a trenta anys vista. Un parc públic consolidat, va argumentar, podria generar ingressos per finançar promocions futures d’habitatge assequible, creant una mena de cercle virtuós de recursos.
L’arquitecta va recordar que a l’Estat espanyol l’habitatge és un dret reconegut a la Constitució, però que les competències estan fragmentades: és un dret estatal, són les comunitats autònomes les que legislen i els ajuntaments els que planifiquen. Al mateix temps, cap de les tres administracions disposa del finançament necessari per fer-ho efectiu.
Sobre el sòl disponible a Catalunya, Sisternas va revelar que hi ha sòl qualificat per a més de 600.000 habitatges repartits per tot el territori, bona part del qual és fins i tot urbà. Per què no es desenvolupa? Després de la crisi del 2008, aquell sòl va quedar com a deute en mans de la SAREB, o va ser adquirit per fons d’inversió oportunistes que mai no l’han desenvolupat. Davant això, Sisternas va reclamar ampliar el patrimoni públic de sòl: “Un país sense sòl públic té molt poca capacitat de decisió sobre el mercat de l’habitatge”
No existeix un dret a l’especulació
Luisa Pinto va emmarcar la crisi de l’habitatge com un problema estructural, de sistema, que s’encavalca amb altres crisis. “No hem de veure-ho com una crisi puntual, sinó com una crisi envoltada d’altres, com la mediambiental”, va afirmar. Pinto va reconèixer que a Catalunya es continua construint, però que no es fa amb les condicions assequibles que la ciutadania necessita ni al ritme que requeriria la demanda.
L’advocada va parlar sobre el model que s’acostuma a tractar com a referència en qüestions d’habitatge, el de Viena, però advertint de les diferències de context: la capital austríaca porta més de cent anys construint habitatge públic, i tot i tenir el 60% del parc fora del mercat, combina aquesta política amb mesures complementàries com el topall de preus.
Pinto va insistir que no existeix una mesura màgica: calen múltiples polítiques a múltiples nivells i en tot el territori, i cal audàcia per combinar les urgències de curt termini amb les apostes de llarg termini. Va criticar, finalment, que algunes de les mesures estrella anunciades recarreguen la responsabilitat sobre els ajuntaments, que no disposen ni dels recursos ni dels equips tècnics necessaris per assumir-la.
I en el moment de debatre sobre l’especulació, es va mostrar contundent: «No existeix el dret a l’especulació», va dir. Espanya és l’únic lloc on es diferencia el concepte de petit o gran tenidor i això «entorpeix les mesures contra l’especulació i genera un missatge que s’interioritza que és ètic especular a petita escala».
Cal garantir l’assequibilitat i donar protecció a les llogateres
Carme Arcarazo, des de la perspectiva del Sindicat de Llogateres, va plantejar una pregunta central: «Com ens assegurem que tot l’habitatge és assequible i ho és per sempre?» Va denunciar que mai no hi ha hagut un compromís real de destinar un percentatge fix dels pressupostos a l’habitatge, cosa que deixa les polítiques en el terreny de la voluntarietat política.
Arcarazo va assenyalar que cal garantir que tot el parc immobiliari s’utilitza per a la seva funció primordial: viure-hi. En aquest sentit, va posar sobre la taula fenòmens com els pisos turístics, els habitatges buits o infrautilitzats i la conversió d’oficines en habitatge.
També va alertar que fins i tot en zones que perden habitants s’estan veient increments de preus, una mostra de l’ús creixentment especulatiu de l’habitatge. Davant la impossibilitat de construir prou ràpidament, va defensar que l’Estat hauria d’adquirir propietats privades per ampliar el parc públic. I va reclamar contractes de lloguer indefinits o de llarga durada, com es practica en altres països europeus, per reduir la incertesa d’aquells que viuen de lloguer.
Especulació, turisme i l’erosió del centre urbà
Lisa Marrani va aportar una mirada des de l’urbanisme de base i l’experiència directa a Barcelona. Va alertar que el parc d’habitatge existent és antic i inestable: en els anys vinents es perdrà una part important del parc protegir, i la planificació pendent continua encallada sense un horitzó clar. Sense cap mena d’inversió pública, va preguntar retòricament, com es pot resoldre?
Marrani va fer èmfasi en un fenomen paradoxal: a Barcelona s’ha construït per sobre del creixement demogràfic, però el problema principal és que una quantitat enorme d’habitatges no s’utilitzen per viure-hi. En la majoria dels casos, se’ls dona un ús turístic. A això s’hi afegeix l’especulació: una gran part de les obre de rehabilitació del parc d’habitatge de la ciutat tenen caràcter especulatiu i, a més, es fan sense complir la normativa vigent.
Aquests dos fenòmens, va concloure, es retroalimenten: els centres de les ciutats es buiden per culpa de les operacions especulatives, mentre l’habitatge protegit es construeix únicament a les perifèries. I com que la major part de l’habitatge públic es produeix com un percentatge del privat, el gruix del parc queda en mans del mercat especulatiu.
El debat va posar de manifest la convergència de diagnòstic entre les quatre ponents, malgrat la diversitat de les perspectives: la crisi de l’habitatge és estructural, és política i és la suma de moltes crisis alhora.
Les solucions existeixen -des de la construcció i adquisició pública de sòl fins als topalls de preus, passant per la regulació dels usos i la garantia de contractes estables-, però requereixen voluntat política, finançament sostingut i una visió de llarg transcendeixi els cicles electorals. Com va sintetitzar Maria Sisternas: «L’habitatge no és un Excel, l’habitatge és fer ciutat».
Pots consultar el debat complet en vídeo al nostre canal de YouTube: