La Santa Coloma de la dècada dels setanta era una ciutat molt diferent a l’actual. D’una banda, era molt homogènia. Però, de l’altra, era, amb paraules de Josep M. de Sagarra “una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments de segle”.
Carrers sense asfaltar ni clavegueram. Una il·luminació molt deficient. La Torre Balldovina, gairebé enrunada. Sense ferrocarril metropolità. Amb un parell de línies d’autobús, per a una població que majoritàriament havia de desplaçar-se fora de la ciutat per anar a treballar. Pràcticament sense espais verds, ni arbres als principals eixos urbans. Atapeïda de gent. I amb un govern municipal que només es preocupava de facilitar als constructors les condicions legals per farcir l’espai urbà d’habitatges. Enfilant-se muntanya amunt, si calia, o cruspint-se els pocs espais lliures que cada cop escassejaven més.
Tot i això, la gent que s’hi va arribar a viure, malgrat les dificultats i la duresa d’una vida dedicada bàsicament a treballar, hi estava esperançada. Havia vingut a millorar, i encara que calgués deixar-s’hi la pell, ho aconseguirien. Els seus fills i les seves filles tindrien una vida diferent a la que els havia tocat viure a ells.
Per això, quan les autoritats franquistes els maltractaren, els menys consideraren fins al punt de no preocupar-se de millorar les condicions escolars, sanitàries, de transport, de la ciutat, es revoltaren. Només calgué un revulsiu. La desaparició del vell ambulatori per un incendi en proporcionà el motiu. Més endavant es desenvoluparen campanyes ciutadanes que encara perviuen en la memòria històrica de la ciutat. El boicot als autobusos, Can Zam per al poble, la reivindicació del Motocròs… Aquestes campanyes, i els petits èxits que algunes van aconseguir, van facilitar la conversió del moviment veïnal en un centre d’articulació ciutadana molt poderós.
D’aquest fet, i de la seva col·laboració amb un nucli de tècnics (arquitectes, sanitaris, ensenyants…) que desitjaven aportar el seu gra de sorra a aquesta perspectiva reivindicativa, va néixer el Pla Popular. I de la insistència, perseverança i esforç pedagògic d’un d’aquests tècnics, l’arquitecte Xavier Valls. Així doncs, el Pla Popular va ser, com bé ha dit Jaume Sayrach, la conjuminació d’una perspectiva global sobre la ciutat amb una àmplia participació ciutadana.
Vint anys després [això s’escrivia al 1998] la ciutat ha canviat molt. Ha millorat el seu urbanisme, abans desballestat. Ja han començat les obres al parc de Can Zam. En un moment o altre s’acabarà la Rambla. I tantes i tantes altres coses. Però alhora s’ha convertit en una ciutat menys homogènia. Mentre algunes zones han guanyat, d’altres s’han mantingut o, fins i tot, han empitjorat. Només cal anar pels barris del Raval i la part alta del Fondo per copsar-ho.
Han aparegut noves sensibilitats, abans inexistents: la mediambiental, per exemple, molt present en les noves generacions o la solidària amb altres cultures. I tot i això, el desenvolupament de les noves migracions (xinesos, magribins…) i la seva presència ens els barris més deixats de la mà de déu, està generant un difús, però clar, sentiment de xenofòbia.
Tot plegat, sembla que hem arribat a la fi d’una etapa. Els eixos estratègics del Pla Popular estan bàsicament aconseguits, tot i que caldrà batallar molt encara per la seva total realització (reforestament de la serra de Marina, finalització de l’anella circulatòria, aprofitament dels interiors de les illes de l’eixample colomenc, etc.). Les noves generacions que ja han nascut a Santa Coloma tenen una perspectiva del món diferent a la gent més gran. El seu és tot un altre món. Apareixen nous problemes (proliferació dels automòbils, dualitat urbana, inserció en la xarxa metropolitana) tot i que alguns de vells es mantenen (atapeïment excessiu, insuficiència financera).
Per això, sembla que seria interessant recuperar dos dels aspectes més atractius del Pla Popular: repensar el futur de la ciutat, com una totalitat, atesa la nova situació, i recuperar la participació ciutadana. La pregunta fatídica és, possiblement, aquesta: comptem amb l’energia, cívica i associativa, necessària per desenvolupar un programa tan ambiciós? La solució, d’aquí a vint anys.
Han passat vint anys i estem, en aquest aspecte, més o menys com érem aleshores. La ciutat ha millorat, certament, en molts aspectes. Tenim una esplèndida nova línia de metropolità, que relliga els barris colomencs; s’ha consolidat el parc del Besòs, on fins i tot hi podem trobar ànecs collverds, polles d’aigua i algun que altre agró; s’han eixamplat les àrees de vianants…
Però, alhora, ha crescut la pobresa, que ens ha esgarrapat, d’ençà la crisi produïda per l’afany especulatiu del capitalisme desbocat; s’ha alçat, vergonyosament, al centre de la ciutat, la carcassa abandonada d’un projecte malgirbat; la segona fase de Can Zam dorm encara el somni dels justos, assetjada per projectes privats envernissats de cultura de masses.
Repensar la ciutat globalment? Amb un àmplia participació ciutadana? Ni está, ni se le espera, que deia aquell. Se’n va desaprofitar una ocasió. Es va encarregar un projecte de caràcter estratègic a un equip, encapçalat per Jordi Borja… Però es va quedar amagat a un calaix.
Haurem d’esperar vint anys més, per posar fil, a l’agulla? Esperem que no. Com a mínim, per nosaltres, no quedarà.
Aquestes idees formaven part d’un article publicat per Albert Fabà a l’edició del Barcelonès Nord de El Punt, al febrer de 1998. Un article que fou reproduït al llibre A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques 1998-2005. S’hi afegeixen uns comentaris (separats del text del 98 per un separador) vint anys després de ser publicat, atès que es considera que, tant les idees originàries, com els comentaris poden ser útils als objectius que es planteja Diàlegs.
Albert Fabà