Post en resposta a: Santa Coloma está en la habitación
L’amic Antonio Molina, en el seu darrer escrit a Diàlegs a la riba del Besòs, em cita tot afirmant que, en la darrera sessió d’aquest col·lectiu de reflexió sobre la ciutat, el “tenaz Albert Fabà” va rememorar “la teoria de Jaume P. Sayrach”. Aquesta teoria, segons la versió de l’Antonio, seria una “propuesta que habla a trazo grueso de no empecinarnos en ser tanto Santa Coloma y ser ‘más Barcelona’”.
Primer de tot, voldria agrair-li a Antonio la seva floreta. Tenaz, des del meu punt de vista, és més una virtut que un defecte. Tot i que els excessos sempre són poc recomanables, tret de trobar-se en situacions molt especials, en les quals les mitges tintes no et porten enlloc. És allò de la justa mesura d’Aristòtil. Ser excessivament tenaç et pot portar, a voltes, a donar-te cops contra el mur, sense fer-li (al mur) ni tan sols pessigolles. Convé, doncs, que la tenacitat no esdevingui tossuderia. Per contra, optar per un excés acomodatici et conduirà a ser un més del ramat. Jo intento, doncs, ser tenaç, però dintre d’un cert límit.
Faig, però, un petit parèntesi. Per pura i simple curiositat. Tenaç, perquè? I, el que és més important, per a què? Ja m’ho explicaràs, Antonio…
Segonament, també li agraeixo la referència, perquè em permetrà explicar més clarament (només un apunt, però) què volia dir o deixar de dir, sobre aquest assumpte de la relació entre Barcelona i la nostra ciutat. I ho faré en primera persona, sense posar en boca de Jaume Sayrach el que ell pensa o deixar de pensar sobre la qüestió. Ja ho farà ell, si ho considera convenient.
No combrego amb la idea que la solució als nostres problemes sigui l’”anexión o semianexión a Barcelona”. Que quedi clar. Ara bé, em va semblar (i em segueix semblant) que en el marc d’un debat com el que s’ha plantejat durant aquest curs a Diàlegs a la riba del Besòs, el de l’articulació metropolitana de Santa Coloma, no és sobrer poder imaginar-se una relació institucional diferent entre les ciutats del continu urbà metropolità i el cap i casal.
Quina relació? Doncs una que mantingués el caràcter municipal de Santa Coloma, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, etc. però, alhora, permetés l’existència d’un supramunicipi (una mena de Gran Barcelona a la manera d’un Gran London) que comptés, també amb un alcalde o alcaldessa triat directament per la ciutadania. Sense que això impliqués deixar de votar uns regidors, alcaldes o alcaldesses colomencs, per citar només el nostre cas. De retruc, Sant Andreu, Horta, Les Corts, Sant Martí podrien recuperar la tria directa des seus edils, que van perdre, de cop, a les acaballes del segle XIX.
L’annexió decimonònica dels nuclis del pla de Barcelona es va fer per la força. Ells no hi van tenir ni veu ni vot. Però també va permetre desenvolupar el Pla Cerdà. A hores d’ara, un projecte d’aquesta mena només es podria articular amb l’acord de tots els agents implicats. I parlar-ne no fa cap mal, no?
Tanmateix, intueixo que plantejar-se una opció d’aquesta mena, per a Antonio, seria acceptar un fracàs. Un fracàs colomenc. “La derrota de una ciudad que, consciente de la carencia de recursos, asume que ha de vivir bajo el paraguas de la gran urbe y así poder emprender proyectos que la adecenten como ocurre en los barrios de la otra orilla del Besòs”. Bé, doncs sí. En part és així. Sense encomanar-nos exclusivament a una dinàmica d’aquest tipus, seria important que la “riquesa” de la gran urbs s’escampés cap a les seves vores. Fora dolent, això? Representaria una derrota?
La nostra ciutat té unes mancances fondes, estratègiques, que no podrem combatre només a cop de voluntarisme. Ja em va bé, en part, allò tan gramscià de l’optimisme de la voluntat, però un voluntarisme excessiu (ja ho he citat abans) et pot portar a encastar-te contra un mur.
Sé perfectament que aquesta idea de nova articulació barceloninacolomenca serà, com a molt, una ballada de coloms. Pràcticament ningú la defensa. Es planteja, a tot estirar, una conjuminació més forta entre l’AMB i les ciutats que la integren. Ho va proposar Chema, en el debat. Però ningú m’ha explicat per quin motiu no podria veure la llum. I quines virtuts o defectes podria suposar per a la ciutadania d’aquest dens continu urbà que va de Badalona fins al Prat, de nord a sud, de L’Hospitalet a Esplugues, banda Llobregat, i de Sant Adrià a Santa Coloma, banda Besòs. Parlem-ne.
Albert Fabà